«Ma jeunesse ne fut qu'un ténébreux orage, diu Baudelaire; potser tota joventut ho ha estat, ho és, ho serà. Una tempesta tenebrosa travessada de llampecs de glòria -d'incerta glòria-, un dia d'abril... Un fosc afany ens mou durant aquells anys turmentats i difícils; busquem, conscientment o no, una glòria que no sabríem definir. La busquem en moltes coses, però sobretot en l'amor -i en la guerra, si la guerra se'ns entravessa. Tal va ser el cas de la meva generació.»



Hi ha novel·les que augmenten el seu poder d'atracció a mesura que passen els anys: són tan grans que cal la distància del temps per veure'n tota la dimensió. Tal és el cas d'Incerta glòria, «la novel·la més russa, més fonda i més imponent que ha eixit mai d'un escriptor català» (Enric Sòria), «d'un pes metafísic que rarament es dóna en novel·les profanes, comparable a les obres mestres de Dostoievski» (Jacques de Ricaumont).